Vesprada vertical vertiginosa

14 05 2014

Eduard Jener (Foto: Tot Sant Cugat)Fa algunes setmanes, dins de la programació especial de Sant Jordi, la Biblioteca Central Gabriel Ferrater va acollir el recital poètic Montserrat Abelló i Sylvia Plath: sóm verticals.

L’actriu Vicky Peña va posar veu als poemes i paraules de les poetes Sylvia Plath i Montserrat Abelló, de qui vam poder gaudir de la seva companyia durant l’espectacle i també escoltar la seva veu recitant la seva traducció de la poeta anglesa.

El crític Eduard Jener era entre el públic i ens fa arribar la crònica d’una vetllada poètica vertical i vertiginosa.
La transcrivim seguidament.


VESPRADA VERTICAL VERTIGINOSA

És dilluns i, quan falta mitja hora perquè puguem entrar a l’espai infantil on es farà la lectura de poemes de Sylvia Plath, la cua és molt llarga. Més del que habitualment generen aquest tipus d’actes. Trobo que li escau a la Plath l’espai infantil. Ella ja li va dir a la seva mare quan el seu pare va morir als 55 anys: “No tornaré a parlar amb Déu!”. I ella va morir l’onze de febrer de 1963 amb el cap ficat en el forn de la cuina on acabava de preparar l’esmorzar dels seus dos fills. Només tenia 31 anys.

Però heus aquí que tenim una gran actriu, Vicky Peña, recent guardonada amb premis nostrats, i una gran poeta i, en aquest cas, traductora, Montserrat Abelló que ha passat els 96 anys, però que quan recita sembla créixer darrera de la taula on lluita amb un micròfon i el llibre de l’antologia que ella mateixa va traduir. La imperfecció perfecta que no sé si buscava la Plath, ja comença a fer el seu efecte en els presents.

Després la lectura s’inicia amb Vicky fent una auscultació del primer poema rotunda, enèrgica, desafiant i, aleshores, entra la música d’una trompeta que sembla el gemec d’un nen o, potser, d’un gat que passa pel sostre de la Biblioteca enfurismat per la presència de tanta gent que està ocupant el seu hàbitat. La veu de Sylvia Plath irromp, esgarrapa els sentiments, passa per sobre dels caps dels espectadors inerts davant d’aquella invasió inesperada… o volguda?.

Matthew Simon lluita amb el seu desig de crear els sons per emmirallar-se amb els sons que semblen fer aixecar el vol a Vicky Peña que, cada cop que el músic acaba, somriu amb una mica de tristesa, potser?, perquè el so oportú, precís, suggeridor, ha traspassat els llindars de les paraules que se sostenen soles en l’aire de la vesprada que ens diu que som verticals i que jo sento com un vertigen que la veu de la Peña m’envolta amb els mots d’aquella que volia estimar, ser estimada, creativa, perfecta i que, sense saber-ho ara ens emociona, ens trasbalsa, i em fa sentir que cal agafar-se a la vida penjat de les notes d’un trompeta genial i d’una actriu extraordinària, intel·ligent, tendra i rotunda alhora, sota els ulls d’una figura venerable, no pas per l’edat, sinó per la seva vàlua poètica i humana de sobres demostrada arreu.

Ja us ho deia, una vesprada vertical vertiginosa.


Eduard Jener

Maig 2014

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s